Feia potser trenta anys que no ens vèiem. A primer cop d’ull no el vaig reconèixer, però ell a mi, sí. Havíem sigut amics de la manera capritxosa i anàrquica que es fan els amics als 13 anys. Un estiu érem germans de sang, i al següent no ens miràvem a la cara. Després ens vam anar perdent de vista. Fins l’altre dia. En fi, em va fer il·lusió i ho vaig explicar a l’hora de dinar. Pel nom, Jep, tampoc se’n recordaven, però quan vaig ubicar la casa, la meva mare ho va tenir clar: –Sí, home, el noi de cal Marrà. Cal Marrà! Em va fascinar el malnom de la casa i és clar, no vaig poder evitar pensar (amb benevolència) en el primer marrà de la família, els motius que van portar els seus veïns a batejar-la així i la pesada herència que va deixar als seus descendents. I fins avui. Va ser com si hagués tocat una tecla a dintre meu i de seguida em van començar a brotar altres noms: de casa meva encara n’hi ha qui en diu cal Drapaire, pel noble ofici que exercia en la postguerra un meu avi. A Pamplona hi havia un carreró Salsipuedes al costat del que havia sigut un convent de clausura. A Tortellà, el metge del poble té plaça d'aparcament reservada en un racó del carrer Amargura, glups, i hi ha al barri barceloní de Montbau un carrer Harmonia que a l’època que el vaig freqüentar, als anys 70, era una via desmanegada i caòtica. Entre nosaltres, sempre m’ha fascinat casa Tres Diners, al Fener, per no parlar de la Mosquera, i l’últim llibre de la meva amiga Ludmilla, Les cases tenen nom, és una mina: no s’han demanat mai d’on vindrà el nom de cal Galitxó? Segons l’Alcover-Moll, un galitx és un esquitx, rajolí o regalim. I casa Xurrina? A algú a qui li deien xurro se li suposava especial tossuderia... I ca la Pabilona, també a Engordany? O cal Tendre, a la Creu Blanca? En fi, que hi ha molts Jeps al món, però només un és de cal Marrà. Qui se’n recordarà, dels que no som de cap casa?
Ver más en News Today