Vespre de catifa vermella a Illa Carlemany: preestrena d’‘11’, el primer llarg que (co)produeix Contraban Li explico, per sobre, l’argument de la pel·lícula. Prefereixo no entrar en detalls perquè té 13 anys i tinc la intenció que a l’estiu torni a AINA. Li toca Borda i no voldria que s’ho perdés per res del món: –“Mira, són un grupet d’escoltes –vuit nens, dos monitors– que se’n van un cap de setmana a la Peguera, els enxampa una tempesta. Quan per fi es reuneixen tots, que estaven escampats pel bosc, i es refugien a la borda, es numeren per passar llista i...” –...i n’hi ha un que s’ha perdut, segur, diu amb astúcia. Doncs precisament, no. No només no en falta un, sinó que en sobra un. El Leo, el 9è nen, que ningú no sap d’on ha sortit: esgarrinxat, amb una sola sabata, no se’n recorda de res. Però és aparèixer a la pantalla i saber que allò acabarà malament. La qüestió és com, de malament. I fins aquí. Perquè, ho torno a dir, tinc la intenció que la nena torni a AINA. Aquesta és l’estupenda premissa d’ 11 , opera prima de les catalanes Paula i Clàudia Serra coproduïda per la catalana Mr. Miyagi, l’argentina Aramos i la nostra Contraban (La Dama Blanca). Es va rodar la primavera a paratges que reconeixeran –la Rabassa, el Pont Tibetà– i s’estrena aquest divendres a Illa Carlemany, a quinze sales catalanes i també a Castelló, Palma, Vila-real i Valladolid –atenció, en català–, després de desfilar per la secció oficial de Sitges i de colar-se entre les 21 precandidates a millor pel·lícula dels pròxims Gaudí. Diuen les directores que la referència directa d’aquest thriller amb deriva no ben bé terrorífica, però que s’hi acosta molt, és The Innocents, del noruec Eskil Vogt. Potser sí. Però des que Leo (Joel Borràs) comença a fer cosetes –estirar-li els cabells a l’Àlex (Mia Sala Patau), la monitora que l’està curant i que des del primer moment s’ensuma que l’està espifiant– la pel·lícula que em ve al cap és, disculpin el sacrilegi, Alien. D’aquí la gracieta del títol, potser és una referència massa boomer . Amb refugi de muntanya en lloc de nau espacial –la Nostromo, recorden?– i escoltes en lloc d’astronautes, però amb un monstre igualment disposat a acabar amb la tripulació no sabem per què i peti qui peti. La diferència és que el monstre no és aquí un alienígena indestructible, sinó un nen de 13 anys traumatitzat a qui devem primer de tot protecció, com no es cansa de remarcar l’altre monitor –i ex de l’Àlex, una relació que fa més nosa que servei perquè no destil·len cap química, ell és un mindundi i ella se’l cruspeix a cada intervenció: massa dona per a tan poqueta cosa. Com és reglamentari en el subgènere – home invasion, per concretar: recordin Funny Games , glups–, les sevícies de l’intrús van progressant en intensitat i en malignitat, ja saben que es comença pelant una padrina i s’acaba creuant amb el semàfor en vermell, i no els esguerrarem el final, perquè et deixa literalment glaçat –pensin que l’acció transcorre a ple hivern i a 2.000 metres d’altura– però que, com són les coses, porta ecos tant de Le Blizzard –l’estupenda presa zenital amb
Ver más en News Today