Si algú ha decidit que l’ordre només es pot mantenir a canonades, caldrà recordar que això és el triomf més gran que podrien esperar els partidaris del desordre Tria VilaWeb com la teva font informativa preferida a Google. Dues setmanes després dels aldarulls de Barcelona, vet aquí el relat general: uns adolescents inconscients, temeraris, misteriosament convocats per TikTok i encegats per la força del ramat, es van passar de frenada; i si bé, sobre els detinguts, hem vist tant linxaments extrems –de marcat caràcter racista– com exculpacions condescendents, l’opinió unànime és que els actes violents van ser “gratuïts”, banals i fàcilment condemnables. Sempre que hi ha aldarulls, normalment trobem en el fons de la conversa pública un debat o negociació al voltant de l’ús de la violència, tant dels manifestants com de l’estat, i dels límits i de la legitimitat. Però, en aquest cas, des del primer moment la banalitat dels fets i la manca de causes de fons –més enllà de proclames buides– van fer que els discursos viressin cap a llocs molt més pragmàtics: l’origen de la convocatòria, possibles ingerències estrangeres, guerres híbrides, ús de xarxes, influenciabilitat del jovent, extralimitació policial, etcètera. Dic això perquè em va sorprendre que tot plegat, passat el desconcert del moment, fos tan evident. A diferència de França, per exemple, on accions similars es barrejaven amb manifestacions polítiques, l’ambigüitat a casa nostra era inexistent o, en tot cas, forçada. I això em fa pensar, inevitablement, en la vaga general de la setmana vinent i les mobilitzacions europees d’aquest novembre; i em fa pensar en allò que farem quan la mateixa violència “gratuïta” tan clara que ara hem rebutjat amb tanta rapidesa es torni difusa i avivi, intensifiqui i desbordi manifestacions plenament legítimes. El que es va viure el 24 d’octubre a Barcelona, en paral·lel a més ciutats d’Europa, va ser, en bona part, un simulacre, un emmirallament estètic en forma de farsa del que passava a França, però un emmirallament, al capdavall, que no hem de menystenir. No, no ho hem de fer, encara que sigui el producte artificial d’una guerra híbrida, encara que els nois ens semblin imbècils rematats, encara que sembli que res té sentit, perquè l’absència de política, o d’una política intel·ligible, és potser el fet més polític de tots. No cal ser gaire perspicaç per a adonar-se, per a notar en l’ambient, que la gent té ganes de brega, que vol cremar i veure cremar coses, que el malestar busca acció sense saber ben bé què esperar-ne i que la inèrcia política, econòmica, social i mediàtica ens encamina de pet a la realització d’aquests anhels. Es diu sovint que la violència “gratuïta” beneficia l’ordre, i en part és així. Aldarulls com els de l’altre dia, per exemple, sense sindicats, ni partits ni causes que protegeixin i legitimin les accions, fan que l’estat es pugui permetre extralimitacions i comportaments autoritaris –o molt més autoritaris, millor dit, en el cas de Salvador Illa i Núria Parlon. Però també fan que aquests mateixos sindicats, partits i causes que se’n desvinculen puguin prestigiar la seva moderació davant una violència que ells titllen de barbàrica, absurda, inútil i contraproduent. És, salvant les distàncies, el mateix que pass
También lo cubren: VilaWeb.
Ver más en News Today