Si algú ha decidit que l’ordre només es pot mantenir a canonades, caldrà recordar que això és el triomf més gran que podrien esperar els partidaris del desordre Tria VilaWeb com la teva font informativa preferida a Google. Hi ha una dona en màniga curta, malles a mitja cama i xancletes que avui tot el dia que fa viatges als contenidors. Va despentinada i plena de pols, coberta d’aquells borrissols que es fan rere els mobles que no s’han bellugat des de fa anys. Pel carrer tothom duu jaqueta i espatlles encongides, el sol s’ha anat amagant i fa creure que el vespre ja és aquí, passos accelerats per arribar a casa. La dona acalorada i descabellada s’atura un moment al portal, s’encén una cigarreta i encara que sembli un contrasentit, respira fondo i s’asserena tota plena de fum. El pis que buida és el de sa mare i tot el que vol conservar ja ho té en caixes, o tot el que pot conservar, més aviat. S’ha hagut de posar límits, com qui se’n posa a la memòria: pots recordar només fins aquí. Hi ha un home amb una bata rosa estampada d’unicorns, pantalons de xandall fúcsia, vambes blanques amb cordons rosa fluorescent. Empeny un carro de supermercat ple fins dalt de totes les seves pertinences, té un munt de roba. Tècnicament no es pot dir que sigui un sense-sostre perquè cada vespre es munta una mena de tenda que el protegeix del fred i de les mirades, i dorm a cobert. Veïns i passavolants admiren cada dia les seves construccions amb condescendència. La dona en màniga curta se’l mira i es pregunta si alguna de les coses que no es pot quedar i no vol llençar li podrien fer servei. Pensa en sa mare, senyora de l’Eixample, vetlladora de les formes, patidora pel què-diran, dignitat per davant de salut. Tu imagina’t que la butaca on la Consol pesava figues a l’hora de la novel·la ara la té un pobre-home del carrer que cada dia vesteix d’un color diferent. D’on treu tots aquests modelets, es pregunten alguns amb malícia. Com si viure al carrer tingués un sol codi de conducta. Hi ha una dona ben abrigada que s’espera just a la cantonada, ara davant d’un portal, ara davant de l’altre. Si no ets del barri, et penses que ha quedat amb algú que fa tard. Si ets veí del carrer, saps quina és la seva espera i com en depèn la seva economia. Mata el temps amb el mòbil, badant amb les vides ficcionades dels altres i jugant a eliminar fruites o fer créixer serps. A vegades s’acosta fins a l’home del carro i xerren una estona, en un castellà malparlat; són converses breus que a tots dos els fan sentir menys aïllats. Un senyor gran s’atansa a la dona que espera i li diu alguna cosa a cau d’orella, just després ell riu i ella el mig renya com de broma; fa l’efecte d’una seqüència que es repeteix cada dia. La mirada del senyor és incòmoda, no per a ell, sinó per a qui veu l’escena des de fora. Si t’atures i escodrinyes els gestos de la dona que espera, però, veus que ella no s’ha alterat ni gota. Hi ha un home que demana diners perquè té gana. Tothom sap quina gana té, per això duu sempre màniga llarga, i ho-sento-no-tinc-monedes dit sense reduir el pas és la consigna per fugir d’escena. En diem home i és un noi. Té una veu llastimosa, aguda, torça el cap, allarga les vocals, parla en català, accent ponentí, diria. Sempre va sol. Està molt prim, cara xuclada, ulls enfonsats, ungles negres, duu anorac estiu i hivern, va molt brut. La dona que buida el pis de sa mare se’l mira i pensa que potser és l
También lo cubren: VilaWeb.
Ver más en News Today