L’actor protagonitza ‘Les Coses Excepcionals’ al Borràs, un monòleg sobre la salut mental des de l’humor i la quotidianitat Què ens queda quan la vida es complica? Per al protagonista de Les Coses Excepcionals , la resposta comença amb una llista. Un nen de sis anys intenta entendre l’intent de suïcidi de la seva mare i, davant d’una situació que el supera, decideix recollir tot l'extraordinari de la vida en un inventari: menjar gelat, el color groc, les guerres d’aigua o que et deixin mirar la televisió fins tard. Amb el temps, aquella iniciativa infantil deixa de ser només una manera d’acompanyar algú que estima i es converteix en un fil conductor de la seva pròpia història. Aquesta és la premissa de Les Coses Excepcionals , l’obra de Duncan MacMillan que ha arribat a Broadway i que des d’aquest dijous es pot veure al Teatre Borràs de Barcelona. Un monòleg participatiu produït per Sixto Paz que recull Miki Esparbé (Manresa, 1983) com a protagonista i Pau Roca a la direcció. Ens hem trobat amb l’actor a la sala Muriel per parlar d’aquest retorn al teatre i de la importància de la comunitat i la cultura. Esparbé, amb la seva manera de buscar motius per continuar, també ha reflexionat sobre el sentit de la vida i el que implica estimar algú. Has trobat a faltar el teatre quan no tenies cap projecte entre mans? El teatre sempre es troba a faltar. Jo intento fer un muntatge cada any, any i mig com a molt, per poder donar també espai a fer projectes audiovisuals. Sobretot perquè són dos tipus de llenguatges diferents, dos tipus d'experiències diferents, un desplegament artístic diferent... El teatre és l'essència i l'origen de tot. Està bé no desvincular-se'n i no deixar-ho penjat molta estona perquè no hi podria viure sense el teatre. És el teu primer monòleg. Com ha estat el procés de preparació? Per una banda, és molt desagraït perquè no tens ningú amb qui poder compartir l'experiència de passar text i comentar la jugada. Però no he estat sol en el procés, teníem a la Júlia, la nostra ajudant de direcció, i el Pau Roca, que és el director i també ha sigut intèrpret del muntatge durant molt de temps. M'he sentit molt acompanyat en el procés. Vam fer una fórmula estranya, perquè vam assajar aquest text al juny i ara l'hem refrescat a l'octubre per fer-lo al novembre. Llavors, clar, durant aquest estiu era un animal rar, els col·legues se n'anaven a la platja i jo em quedava a casa passant text. És desagraït aquest punt, està sol tirant text, però després, ho trobo més com un al·licient, com un repte, el fet d'intentar estar sol en escena en una obra tan oberta a públic. De fet, és un format estrany. Jo tindré públic sobre l'escenari. És una experiència com 360 graus. Té un punt d'improvisació? Sí, a veure, és una obra oberta a públic, però no tan oberta com perquè de cop i volta se't pugui destarotar. Poden passar coses, evidentment, i has d'estar despert perquè de vegades el públic et pot oferir coses que tu has de saber recollir i has d'estar fresc. Sempre sortirà bé, però de vegades pot sortir d'una manera més brillant o menys. L'obra parla de la salut mental, de la depressió, de la pèrdua. Com t'ha afectat personalment treballar amb una història com aquesta? M'he adonat que és un tema universal i atemporal. La primera vegada que es va representar Les Coses Excepcionals aquí a Barcelona va ser el 2018 i el debat de la salut mental era bastant pioner. Ara estem més acostumats perquè esportistes, artistes, polítics parlen obertament sobre el tema i s'ha trencat una mica l'estigma. Però aquests dies, en la promoció, estic col·locant sobre la taula la meva segona reflexió al respecte: potser el que ens hauríem de plantejar és l'accessibilitat a aquesta salut mental , ara mateix. Avui dia, ja hem normalitzat que qui més qui menys pugui anar a un terapeuta perquè el pugui ajudar a reconduir algunes situacions, però ara el que hauríem de valorar és si aquest accés al terapeuta ha de ser per la via privada o si s'ha de facilitar l'acc
Ver más en News Today