Si algú ha decidit que l’ordre només es pot mantenir a canonades, caldrà recordar que això és el triomf més gran que podrien esperar els partidaris del desordre Tria VilaWeb com la teva font informativa preferida a Google. La vaga general de l’11 de novembre fa arrufar el nas a molta gent. És comprensible. Més enllà del 3 d’octubre de 2017, aquell instant d’ebullició excepcional, aquests últims catorze anys no hi ha hagut cap vaga general de vint-i-quatre hores amb el suport dels sindicats majoritaris. I ara se’n convoca una precisament al llindar d’una campanya electoral. Hi ha raons de sobra per a la reticència. És evident que el PSOE vol vampiritzar la vaga perquè pensa que li convé, que les direccions de Comissions Obreres i de la UGT s’hi han doblegat mantes vegades i que, després de vuit anys de govern socialista, plantar-se al tercer minut del temps afegit, quan el rival és a punt de remuntar, fa pudor de socarrim. I què? El professor Jordi Mir lamentava l’altre dia que la conversa pública s’hagi degradat tant, en aquest país, que sembla que les idees només es puguin sostenir d’una en una. Dir-ne dues alhora, sobretot si impliquen l’assumpció de camins i d’interessos aparentment contradictoris, les anul·la i fins i tot desautoritza qui les enuncia. Aquesta simplificació de moda oblida que, en una democràcia, el combat permanent no és tan sols contra els teus adversaris, sinó també contra els qui miren d’anul·lar-te amb l’argument que et protegeixen, contra els qui proven de castrar-te en nom de la llibertat i contra els qui s’apropien de les teves causes justes amb l’objectiu d’escurar-les per dins i esterilitzar-les. Mai no hi ha només un front obert. La vaga general fa que torni a aflorar un dels vicis més nocius de la nostra política: el funcionalisme paralitzant. És a dir, la idea que si una cosa pot ser instrumentalitzada, no se’n pot fer cap lectura que vagi més enllà de la funció que fa per als qui la instrumentalitzen. Si hom fa un discurs del qual es pot aprofitar el president Salvador Illa , hom és un lacai al servei de Salvador Illa, encara que l’hagi criticat vuitanta-cinc vegades; si hom critica la gestió del ministre Óscar Puente al capdavant d’ADIF, fa el joc a l’extrema dreta; si hom diu que tres coses estan malament, en el fons en relativitza una; i si els objectius de l’un coincideixen amb els de l’altre per motius diferents, és que en el fons no són tan diferents. El subjecte ha de ser monolític. L’independentisme n’hauria d’estar escarmentat, d’aquest mal, perquè el procés en va ser una de les víctimes. Quantes vegades no va llançar l’esquerra espanyola l’argument que el procés era una cortina de fum per a tapar les vergonyes de Convergència, acorralada pels casos de corrupció? Quantes vegades els partits de l’independentisme institucional no van mercadejar amb els anhels dels votants, encara que tot sovint aquests votants ja en sospitessin, i se’ls miressin de reüll, i no fossin tan ingenus com s’ha dit? I no, ni una cosa ni l’altra: no van votar dos milions i mig de persones en un referèndum per tapar les vergonyes convergents, ni l’estafa d’ERC i de Junts i a vegades de la CUP no feia pas espúria l’eclosió històrica de l’independentisme. És veritat: la comparació amb el procés és delicada perquè, vista l’esllavissada, la lliçó podria ser que no s’ha de participar en res que pugui ser instrumentalit
También lo cubren: VilaWeb.
Ver más en News Today