Si algú ha decidit que l’ordre només es pot mantenir a canonades, caldrà recordar que això és el triomf més gran que podrien esperar els partidaris del desordre Tria VilaWeb com la teva font informativa preferida a Google. Quin dia va néixer el català? Quin any? Quin segle? Quan volem explicar l’origen de la nostra llengua, primer de tot ens hem de desfer de la idea que les llengües neixen com les persones. Ningú no es va llevar un bon dia i va començar a parlar català, havent parlat llatí fins el dia abans. El català, com l’occità, el francès, l’italià, el portuguès i totes les altres llengües romàniques, és fruit de l’evolució del llatí. Una evolució lenta, gradual, gairebé imperceptible. Tal com explicava el lingüista Joan Coromines, cap generació no va tenir mai la sensació de parlar una llengua diferent de la dels pares . Els fills parlaven la llengua apresa a casa, amb petites innovacions que s’anaven escampant i consolidant. I, al cap d’uns quants segles, aquella llengua ja era molt diferent de la que havien dut els romans. Per tant, no podem dir quan va néixer el català. Però sí que podem mirar de descobrir quan es van començar a manifestar els primers canvis i quan ja podem parlar d’una llengua clarament diferenciada del llatí. Per a entendre tot aquest procés, hem de recular fins a l’any 218 abans de Crist, quan els romans van desembarcar a Empúries. En aquell temps, al territori que avui anomenem Catalunya hi vivien pobles que parlaven llengües diverses. Amb la conquesta romana va començar un procés de romanització que, a poc a poc, va fer que la població adoptés el llatí. Però quin llatí? No pas exactament el de Ciceró ni el de Virgili. Els soldats, els comerciants, els pagesos i els funcionaris romans parlaven allò que anomenem llatí vulgar , és a dir, el llatí del poble. Era una llengua viva, que tenia varietats territorials i socials. A més, els habitants d’aquestes terres no van aprendre el llatí de manera uniforme. El van adaptar als seus hàbits lingüístics, hi van incorporar elements de les llengües que parlaven abans i el van transmetre als descendents amb tot de petites modificacions. Quan l’imperi romà d’Occident es va esfondrar, l’any 476, les diferències entre els territoris es van accentuar. La desaparició d’un poder polític unificador, l’afebliment de l’escola i les dificultats de comunicació van afavorir que el llatí parlat evolucionés de manera diversa segons els indrets. Però aquesta diferenciació ja havia començat abans. Fins fa poc, una de les tesis més acceptades sobre la formació del català era la del filòleg Joan Bastardas, que situava aquest procés als segles VII i VIII. Coromines també considerava que els canvis més radicals del llatí cap al català s’havien produït en aquell període. Tanmateix, els investigadors Jesús Alturo i Tània Alaix, autors de Lletres que parlen. Viatge als orígens del català (2023), han defensat que els primers indicis de la nova llengua es poden trobar molt més enrere, al segle IV. Sant Pacià, bisbe de Barcelona –mort cap a l’any 390– escrivia en llatí, però en els seus texts hi apareixen formes que, segons aquests investigadors, ja anuncien trets propis del català. Un dels més sorprenents és l’expressió si te placet , que ens fa pensar immediatament en el nostre si us plau . També
También lo cubren: VilaWeb.
Ver más en News Today