A 'Famesick', l'autora revisita la fama, la malaltia i l'addicció, i la recent maternitat per gestació subrogada Hi ha una mena de paradoxa en la vida de Lena Dunham : va convertir la intimitat en espectacle, va fer de les seves inseguretats una marca personal i va trobar en l'e xposició pública una manera de fer-se un lloc a Hollywood. Però aquella mateixa fama que la va catapultar als 25 anys, quan va estrenar Girls , també va acabar convertint-se en una de les seves principals fonts de patiment . A Famesick (Random House, 2026), les seves segones memòries , l'actriu, directora i guionista nord-americana repassa una dècada marcada per l' èxit, l'odi a internet, les malalties cròniques, les ruptures sentimentals i l'addicció als medicaments. El resultat és un exercici d'exposició sense gaire voluntat d'estalviar-se les parts més incòmodes. Famesick , que es podria traduir com "malalta de fama", resumeix les dues forces que travessen el llibre: la malaltia i la necessitat de ser vista . Dunham, que va crear Girls amb només 23 anys, explica com va passar de convertir-se en una de les veus més representatives de la generació millennial a viure sota un escrutini permanent. El seu cos, la seva manera de vestir, la seva veu i les seves opinions es van transformar en objecte de burla i discussió. En una entrevista a The Guardian , el passat mes d'abril, reconeixia que llegir els comentaris negatius a internet s'havia convertit en un cercle addictiu : després de rebre una crítica, buscava desesperadament alguna reacció positiva que la compensés. Però el llibre va molt més enllà de la cancel·lació i les batalles culturals. Un dels seus fils més durs és el relat de la convivència amb l'endometriosi, el dolor crònic i la síndrome d'Ehlers-Danlos , un trastorn del teixit connectiu que li van diagnosticar el 2019. Les intervencions quirúrgiques es van multiplicar fins que, el 2017, als 31 anys, es va sotmetre a una histerectomia, l'extirpació de l'úter. També explica la dependència del Klonopin, un ansiolític, i el seu pas per un centre de rehabilitació. El cos, que a Girls havia estat una eina de provocació i llibertat, es convertia ara en un territori que no podia controlar. Dunham tampoc no estalvia els conflictes personals. Repassa la relació amb el músic Jack Antonoff i l'amistat amb Jenni Konner, productora de la sèrie, dues figures centrals en la seva vida durant aquells anys. Tanmateix, no planteja les memòries com una simple revenja. A The New York Times i The Guardian ha insistit en la necessitat de revisar també els seus propis comportaments i reconèixer que no sempre va saber gestionar les relacions ni la responsabilitat que comportava l'èxit. La seva relació amb el dolor també va acabar transformant la manera com es relacionava amb els altres. Dunham explica com els anys de tractaments, hospitalitzacions i medicació van anar alterant la seva percepció de si mateixa , fins al punt que va arribar a confondre la supervivència quotidiana amb una forma de vida. La dependència del Klonopin, que va acabar portant-la a rehabilitació, és un dels episodis més delicats del llibre. No ho presenta com una història de superació exemplar, sinó com un procés llarg i incòmode en què va haver d'admetre fins a quin punt havia perdut el control. També revisita la distància entre la imatge pública que s'havia construït i la persona que hi havia al darrere. L'èxit de Girls li havia proporcionat una llibertat creativa poc habitual per a una dona jove a Hollywood, però també l'havia convertit en un personatge permanentment exposat. Les seves declaracions, les polèmiques i les crítiques a les xarxes socials van acabar ocupant tant espai que, segons explica, li costava distingir entre la seva identitat i la caricatura que els altres havien construït d'ella. A Famesick , Dunham intenta recuperar el control d'aquest relat, encara que no sempre aconsegueix escapar de les contradiccions que l'han acompanyat. La maternitat, però, afegei
Ver más en News Today