El professor alerta de la mutació del model territorial de l'Estat i d'una administració central que cada cop envaeix més competències autonòmiques mentre la Generalitat prioritza el debat de la gestió per davant d'assumir noves funcions El debat sobre l'autogovern de Catalunya és una constant al país. El catalanisme, amb diverses fórmules, ha mirat d'ampliar-lo amb més o menys encert i un episodi clau és l'Estatut de 2006, del qual se'n compleixen vint anys, i la corresponent sentència del Tribunal Constitucional (TC) de 2010 que el buidava de contingut i exposava els límits de l'encaix català en l'estat de les autonomies. Els juristes Joan Ridao i Antoni Bayona analitzen al llibre Eixamplar l'autogovern. 20 anys de l'Estatut d'autonomia de Catalunya (Marcial Pons) analitzen a fons l'autogovern de Catalunya. En aquesta entrevista amb Nació , Ridao (Rubí, 1967) alerta del creixent protagonisme de l'Estat en competències que eren autonòmiques, del procés d'administrativització de l'autonomia, i planteja vies encara no explorades per desplegar l'Estatut i resoldre alguns conflictes, com el de la llengua a l'escola. Interpreto del llibre que Catalunya no ha tingut un especial interès en buscar els límits de la sentència sobre l'Estatut i d'explorar els marges del seu autogovern aquests anys. És així? El llibre pren com a punt de referència la sentència de l'Estatut. El TC diu que Espanya és un únic subjecte polític i aquí no hi ha res a encaixar. I això és fort després de 150 anys de trajectòria del catalanisme polític. En l'autogovern, sobretot des del punt de vista competencial, veiem una erosió silenciosa, com apuntava un informe del govern basc del 2023. Sense que ens n'hàgim adonat, des del segon govern Aznar i la crisi financera -és a dir, abans de la sentència de l'Estatut de 2010- i la recentralització operada amb la crisi de la Covid, hi ha hagut autèntica mutació del model d'organització territorial. Què implica això? Estem assistint a un esquema que s'assembla molt al que a finals del segle XX havia fet necessària la reforma de l'Estatut. Veiem una creixent harmonització o uniformització cultural i lingüística, especialment a partir de l'àmbit educatiu. L'expansió de les bases estatals, que haurien de ser un mínim comú normatiu, és brutal. I sobretot els traspassos pendents, no de l'Estatut de 2006 sinó del del 79, com la Imserso, les vacances a la gent gran, el termalisme, els paradors nacionals... L'Estat intervé més. Des del punt de vista competencial, és que l'Estat s'arroga una capacitat d'intervenir en totes les competències, encara que no siguin seves. És a dir, ha desaparegut la tradicional distinció entre competència exclusiva, competència compartida i executiva, perquè en aquest període i especialment amb la sentència de l'Estatut, el Tribunal Constitucional diu que l'Estat té un títol transversal o horitzontal que el legitima a intervenir sobre qualsevol competència autonòmica, per exemple, la planificació de l'activitat econòmica. Per tant, allò de l'estat de les autonomies, és dubtós. Al llibre expliquem com l'estat de les autonomies ha evolucionat cap a una creixent administrativització i l'Estat ha esdevingut una mena de gran Leviatan que legisla absolutament sobre tot, especialment en àmbits que són de competència auton&og
Ver más en News Today